Extracte de "Consulta del Prof. Dr. Dr. med. J. Bauer
Falkenweg 1, CH-6340 Baar, Suiza
El síndrome de fibromialgia (SFM)"
I, si us sembla poc (i el text massa llarg), penseu que per a cada sílaba del text que llegiu, nosaltres estem sofrint segon a segon, 24 hores al dia, 365 dies a l'any.
¿Qué es la fibromialgia?
Generalmente, los médicos adoptan la siguiente actitud: la patogénesis de la fibromialgia no está clara, el diagnóstico es difícil, el tratamiento es sintomático, en definitiva, la fibromialgia es una enfermedad incurable.
Síntomas y síndrome asociados
Los dolores provocados por la fibromialgia son ilimitados, es decir, no tienen límite en cuanto a su intensidad y su propagación. Estos dolores pueden manifestarse como dolores permanentes, pero también pueden ser variables, según su intensidad, duración y frecuencia, en función de la región afectada. La fibromialgia también puede manifestarse como un síndrome de “todo me duele” o como dolores migratorios. Los pacientes describen el dolor de la fibromialgia como un dolor muscular profundo, como escozor, espasmos o como si de navajazos, disparos o un cuchillo clavado se tratara. Frecuentemente, los dolores y la rigidez del cuerpo son más graves por la mañana y los músculos más utilizados suelen doler más.
En las articulaciones maxilares puede presentarse un tipo de dolor que puede aumentar y convertirse en un dolor fortísimo en la cara (pseudoneuralgia del trigémino, dolor facial atípico), añadiéndose también problemas dentales y dolor en los senos maxilares. Muchas veces se realizan extracciones dentales y frecuentemente el paciente se queja de dolores fantasma en la región donde estaban los dientes extraídos.
Dolores menstruales, dolores en el tórax, sensaciones de los latidos cardiacos / neurosis cardiaca
Fatiga
Los pacientes suelen describir su fatiga de diferentes formas. Algunos están físicamente agotados y otros mentalmente exhaustos con graves problemas de concentración. Parece como si toda su energía se hubiera derretido como la nieve al sol. Otros pacientes manifiestan que experimentan una tremenda pesadez en las extremidades que les priva de toda su fuerza.
Alteraciones del sueño
Normalmente, los pacientes no suelen tener problemas para dormirse sino más bien les cuesta dormir toda la noche sin despertarse. El sueño está alterado, porque al realizar cualquier movimiento el dolor hace que se despierten. Frecuentemente, también se observa apnea del sueño, al igual que los temblores o espasmos musculares (movimientos incontrolados de los brazos y piernas). El síndrome de las piernas inquietas forma parte de la fibromialgia. Los pacientes también presentan bruxismo (rechinar de dientes) y el patrón del sueño es muy diferentes al de los pacientes con depresión.
Colón irritable
Entre el 20 y el 40 % de los pacientes de fibromialgia sufren dolor de vientre, estreñimiento, diarreas, vientre hinchado y malestar. A veces parece como si el dolor proviniese desde el interior del cuerpo, extendiéndose en sentido antero-posterior a lo largo del arco costal (hipocondriasis, ver arriba). Otras veces, los pacientes describen el origen del dolor en la vejiga. El síndrome del colón irritable también forma parte íntegra de la fibromialgia.
Dolor de cabeza
Dolor en la región occipital, tinnitus (zumbido en los oídos), edemas en los párpados, migrañas con ataques de dolor en los antebrazos durante el aura.
(En algunos pacientes, antes de producirse un ataque de migraña primero le precede una especie de aura durante el cual el paciente experimenta alteraciones de la percepción sensitiva u óptica).
Síntomas neurológicos
Sensación de hormigueo y sensación de tener las extremidades entumecidas, áreas cutáneas hipersensibles, hinchazón en manos y pies, alteraciones en la habilidad de hacer las cosas más cotidianas y alteraciones al andar. Sin embargo, los neurólogos no suelen encontrar alteraciones patológicas en los pacientes que presentan dichos síntomas.
dijous, 24 de setembre del 2009
dimarts, 22 de setembre del 2009
URSULA
Ursula, per correu o directament t'explicaré tot allò que vulguis. Per primer cop l'internet ens ha fallat noia... Només vull públicament com d'orgullosa estic de que tu, cosineta meva, em cerquéssis i, finalment, em trobéssis! Tu no ho has sabut fins avui :) pero jo portava dies escrivint al Mail que em vas deixar i no obtenia resposta. El ciberespai de poc que no ens separa, i és imperdonable perquè tal com et vas expressar crec que ets una gran persona :*
Fins un proper contacte més directe...
Gràcies Úrsula, m'has tornat la fe en la condició humana.
Petons i graaaaan abraçada al meu Tiet Pepito (ja sé que es diu Oncle Josep però jo m'estimo molt al meu tiet ;) deixa que que sigui incorrecte idiomàticament parlant)
La Mireia
(més feliç que mai)
Fins un proper contacte més directe...
Gràcies Úrsula, m'has tornat la fe en la condició humana.
Petons i graaaaan abraçada al meu Tiet Pepito (ja sé que es diu Oncle Josep però jo m'estimo molt al meu tiet ;) deixa que que sigui incorrecte idiomàticament parlant)
La Mireia
(més feliç que mai)
diumenge, 20 de setembre del 2009
Aclariment a l'anterior text
Si algú s'ha perdut de què va l'anterior text, es refereix a un comentari publicat el dia 3 de setembre. A l'apartat de l'últim capítol, dins d'aquest bloc, de la meva vida :)
La Mireia
La Mireia
TIET PEPITO, jo també sóc aquí ;)
Benvolguda Ursula, he posat el teu comentari pensant que per fi havia retrobat l'únic parent directe que em quedava, per això no el citava dins d'aquest bloc. Però malauradament us he tornat a pérdre ja que no heu respost a les meves peticions de contacte...
Si realment el Sr. Genera que em dius és el meu "tiet Pepito", li desitjo uns feliços primers 90 anys. Tiet, sempre t'he estimat malgrat la vostra ausència... UNA GRAN ABRAÇADA de la vostra desconeguda cosina i cosina segona (pels fills desconeguts dels meus 4 cosins)
Es veu que no sóc prou interessant com per tenir-me en compte en un dia tant important com tu, Úrsula, em deies.
Gràcies per la molèstia de comunicar-m'ho i us dessitjo a tots una bona vida.
TIET PEPITO: UN GRAN PETÓ de la teva única neboda i afillada :****
La petita Mireia
Si realment el Sr. Genera que em dius és el meu "tiet Pepito", li desitjo uns feliços primers 90 anys. Tiet, sempre t'he estimat malgrat la vostra ausència... UNA GRAN ABRAÇADA de la vostra desconeguda cosina i cosina segona (pels fills desconeguts dels meus 4 cosins)
Es veu que no sóc prou interessant com per tenir-me en compte en un dia tant important com tu, Úrsula, em deies.
Gràcies per la molèstia de comunicar-m'ho i us dessitjo a tots una bona vida.
TIET PEPITO: UN GRAN PETÓ de la teva única neboda i afillada :****
La petita Mireia
dimarts, 15 de setembre del 2009
Existe el dolor, luego existo...
Fa una setmana que fa mal temps.
Fa una setmana que no escric...
No calen més conentaris :(
Fa una setmana que no escric...
No calen més conentaris :(
dijous, 3 de setembre del 2009
La meva vida : capítol 3 (annex del cap. 2)
Malgrat que el títol diu capítol 3, aquest text és una revisió del 2 per incloure més dades del tipus de vida que vaig tenir fins morir la meva mare.
Ma mare em va tenir ja gran per l'època; el meu pare havia hagut de passar per fer una "mili" de dos anys després d'haver anat a la guerra amb la "Quinta del biberó". Per culpa de seqüeles de la guerra el meu pare i el meu avi van morir de càncer de laringe. Primer el meu avi, a qui no vaig conéixer, i després el meu pare. La meva iaia va quedar vídua però va tenir una reacció diferent: la iaia va muntar com una espècie de pensió a casa seva i treballava, cuidant als 2 nois estudiants que li venien, com a fills. En canvi, la meva mare es va repenjar en la meva germana perquè treballés ella amb l'excusa de tenir-me a mi... No podia cuidar ma germana de mi si era prou "madura" com per treballar fóra de casa? A més després vaig saber que les "visites" que li fèiem a la iaia els diumenges, eren a canvi de regalet de tornada: diners per exemple.
Quasi no recordo a la iaia, va morir massa aviat com és recorrent a la meva família, però era amable amb mi encara que crec que mai vaig sentir l'amor d'una àvia per la seva néta. Potser la culpa era de les visites imposades i també molt interessades de les que ens feia partícips ma mare. Jo, la recordo amb el carinyo d'una nena petita a qui la tracten bé. Una altra cosa era el tracte de la meva mare amb mi.
Per la manera que em tenia apartada de tot tracte amb quasevol persona va aconseguir que jo pensés que tothom vivia com jo. Fins que no va morir, i no vaig tenir la seva influència, em van obrir els ulls de manera sobtada... Sé que sonen molt dures les meves paraules però m'ha costat tota la no- infantesa i la meva posterior vida.
Ella m'estimava?, potser. M'ho demostrava?, no. Els únics amanyacs que havia en aquella casa eren de la meva germana, una altra vida perduda per culpa de la manera amb la que va tractar-la malgrat tot el que va fer per nosaltres dues. I va fer accelerar la seva mort abans dels 35 anys.
El pitjor és que el que explico no és una novel.la sino la pura realitat.
Després d'exposar els caracters de cadascun passo a narrar/explicar/exposar com va ser la meva infantesa.
Vaig néixer bé de salut malgrat ser escarrensida degut als problemes amb el sobtat embaràs de bessons, com ja he explicat. Però quan vaig passar a l'alimentació més adulta, vaig conençar a patir problemes: tot el que ingeria ho vomitava (perdoneu la paraula), sovint patia febre i tenia dolors al cos. Diagnòstic dels doctor?: dolors del creixement i que era una nena difícil i capriciosa pel menjar. Així vaig estar fins als 13 anys, és a dir, tota la meva etapa escolar. Feu una suma del següent: "nena d'estufa" (es deia així als fills malaltissos) + timidesa per control maternal + "bona nena" (no et moguis, no corris, no parlis) i bona estudiant; que surt? Cap infantesa, apartada del mon real.
En què em baso? La meva mare em portava i recollia a l'escola, allí les monges ensenyaven silenci i sumissió, tampoc cap nena em parlava... Això sí, semblava que hi havia una espècie de concurs de "qui pot millor vexar i fer la punyeta a l'Arbós?" En això les meves "companyes" eren unes artistes que van fer durar la seva "obra" 10 anys. La conseqüència és que no coneixia a ningú de la classe fóra de l'escola. Mai se'm va permetre anar a casa de ningú, aniversaris sense cap criatura de la meva edat; si cap adult em preguntava quasevol cosa havia de ser brillant en les respostes o hi havia "conseqüències" en arrivar a casa... La por de dir alguna cosa que la meva mare no considerés "correcte" va fer que, finalment, no parlés, quedant-me aturada i, tan sols en treien un tímid somriure que valia per a qualsevol pregunta. Per tant, vaig passar a ser la filla tonteta de la família.
Per descomptat que no sortia sola al carrer! Ni veure la tele, només uns quants dibuixos animats (estic parlant que això pasava fins que vaig tenir 13 anys, recordeu) això provocava que, quant les nenes de l'escola parlàven en castellà (com no, anys 60) jo sentís parlar en xinès mandarí. Concursos, pel.lícules, "Telediarios" etc éren un misteri. I de les coses més usuals em sorprenia com, per exemple, que havia una cosa que es deia Metro! Caram amb els avanços de la ciència!
Bé, he mentit per omissió: vaig veure, en Blanc i Negre, una matinada, que l'home havia trepitjat la LLUNA. Però quina importància tenía per a mi ... si jo ni havia trepitjat la casa de cap amiga...
A tot això, si no en tenia prou, en no tenir figura masculina a casa, no haver nens a l'escola i no poder anar a casa de nenes amb amics o germans, no vaig saber com éren els nens. Qui a l'actualitat es pot fer idea de tot això? Suposo que ningú.
Però això va ser una "sort" sense saber-ho: 3 nenes de 14-15 anys, de vuitè, es van quedar prenyades, sent mares solteres o casades a la força amb nens tant "espabilats" com les que es reien de mi per ser tant "innocent".
En la següent etapa de la meva vida també vaig ser una imposada "mare soltera" però sense gaudir de l'acte de procrear... No, no va ser com la Verge Maria ;) és que vaig haver d'adoptar el paper de mare en haver de criar, des del naixement, als meus dos nebots, fills de la meva germana i a un "afegit" nen d'un any i mig que em van "entafonar", fill de mare soltera germana del meu cunyat. A que sembla un joc de paraules? Ja m'hagues agradat que ho fós...
En fi, vaig haver d'evolucionar aquells anys perduts d'analfabeta vital, en pocs mesos; En un any es casa ma germana, als 9 mesos te el primer fill, em porten "l'afegit" d'un any, als 10 mesos després té el segon i com ma germana ha de treballar, jo passo a ser la que va criar a tots tres. Ja ho acabaré d'explicar millor a l'altre capítol, que acumulo esdeveniments però és que realment va ser així de precipitat...
No vull acabar sense dir la resposta a les preguntes que em feia sobre la meva salut a l'infantesa i perquè sobtadament vaig millorar o curar en morir la meva mare. Perquè, siguent tant "tonteta", "curta" , poseu-li els pitjors qualificatius en boca d'una mare a qui se li suposa (com a la mili: valentía : se le supone) amor a la seva filla; perquè, preguntava jo, vaig ser capaç de reinventar-me, tota sola, i crear una dona que no li volia tenir por a res que es propossés o la vida li exigís?
Respostes: no m'alimentava bé i vomitava no perquè jo era difícil o capriciosa, era, senyors doctors, que tenia una greu intolerància a la lactosa. Tota l'alimentació que em donàven dia a dia era com si m'intoxiquéssin cada cop que menjava: LLET (varis cops), Cacaolat, Quesitos, Mantega etecé etecé
Tenia febre perquè el meu cos avisava d'aquesta contínua intoxicació que era acumulativa i, també, perquè cap metge de l'època va localitzar que també tenia una deformació a la columna anomenada ESPINA BÍFIDA OCULTA que em produïa forts dolors.
I, si era tan tímida o tonteta potser va ser perquè no vaig tenir contacte amb ningú apart de la mare i germana i, parlar amb d'altres sempre m'havia comportat problemes. Un incís, el curs anterior a la mort de la mare, van fer a nivell estatal uns exàmens per tal d'evaluar el nivell d'aptitud mental. Va sortir que estava fóra dels paràmetres mitjans, no per baix sino per més alt que la mijana. Van cridar als pares de qui vam tenir aquest resultats i, quan a la mama la van felicitar perquè havia sortit que jo era el que en dèien "superdotada" (no m'agrada aquest terme, prefereixo hàbil per aprendre), sabeu com va reaccionar? Es va quedar callada (jo ja coneixia aquella cara) vam arrivar a casa en silenci i, un cop dins de l'habitació, em va ESBRONCAR per no haver-li dit que era inteligent... No li va donar alguna pista que treiés Excel.lents o Notables? (bronca per no haver tret Excel.lent), que no feia quatre pams que ja tocava el piano? i que mai la cridés la Directora, com a les altres nenes, per queixar-se d'algun mal comportament meu?
Potser no, no havia pistes.
Us prometo que tot el que dic és cert, que no em poso medalles ni penso que sóc una santa i que, els que m'han conegut després han vist aquesta realitat reflexada amb la forma de tractar amb els altres. I moltes de les coses que us he explicat m'ho han recordat companyes que he trobat després, d'adultes. Tothom ho veia menys jo.
Això sí, si algú de la meva època a l'escola llegeix això, és cert que s'estant assabentant ara de la vida que m'estàven fent passar. Es més, la poca família que em queda no en tenen ni idea. Però els implicats ja no viuen, jo tinc una nova vida als meus 48 anyets ;) i, a més, NECESSITO expulsar els dimonis que encara em xinxen en forma de traumes.
GRÀCIES a tots els que em vau voler destruïr, gràcies a vosaltres sóc una dóna forta que ja poques coses li fan por.
GRÀCIES a qui m'ha volgut conéixer en la nova etapa perquè per fi m'he sentit valorada.
Aquesta és la primera de les males etapes, encara hi ha més però, si malgrat tot escric i estic aquí potser no ho hauré fet tant malament no?
:-D
La Mireia
Ma mare em va tenir ja gran per l'època; el meu pare havia hagut de passar per fer una "mili" de dos anys després d'haver anat a la guerra amb la "Quinta del biberó". Per culpa de seqüeles de la guerra el meu pare i el meu avi van morir de càncer de laringe. Primer el meu avi, a qui no vaig conéixer, i després el meu pare. La meva iaia va quedar vídua però va tenir una reacció diferent: la iaia va muntar com una espècie de pensió a casa seva i treballava, cuidant als 2 nois estudiants que li venien, com a fills. En canvi, la meva mare es va repenjar en la meva germana perquè treballés ella amb l'excusa de tenir-me a mi... No podia cuidar ma germana de mi si era prou "madura" com per treballar fóra de casa? A més després vaig saber que les "visites" que li fèiem a la iaia els diumenges, eren a canvi de regalet de tornada: diners per exemple.
Quasi no recordo a la iaia, va morir massa aviat com és recorrent a la meva família, però era amable amb mi encara que crec que mai vaig sentir l'amor d'una àvia per la seva néta. Potser la culpa era de les visites imposades i també molt interessades de les que ens feia partícips ma mare. Jo, la recordo amb el carinyo d'una nena petita a qui la tracten bé. Una altra cosa era el tracte de la meva mare amb mi.
Per la manera que em tenia apartada de tot tracte amb quasevol persona va aconseguir que jo pensés que tothom vivia com jo. Fins que no va morir, i no vaig tenir la seva influència, em van obrir els ulls de manera sobtada... Sé que sonen molt dures les meves paraules però m'ha costat tota la no- infantesa i la meva posterior vida.
Ella m'estimava?, potser. M'ho demostrava?, no. Els únics amanyacs que havia en aquella casa eren de la meva germana, una altra vida perduda per culpa de la manera amb la que va tractar-la malgrat tot el que va fer per nosaltres dues. I va fer accelerar la seva mort abans dels 35 anys.
El pitjor és que el que explico no és una novel.la sino la pura realitat.
Després d'exposar els caracters de cadascun passo a narrar/explicar/exposar com va ser la meva infantesa.
Vaig néixer bé de salut malgrat ser escarrensida degut als problemes amb el sobtat embaràs de bessons, com ja he explicat. Però quan vaig passar a l'alimentació més adulta, vaig conençar a patir problemes: tot el que ingeria ho vomitava (perdoneu la paraula), sovint patia febre i tenia dolors al cos. Diagnòstic dels doctor?: dolors del creixement i que era una nena difícil i capriciosa pel menjar. Així vaig estar fins als 13 anys, és a dir, tota la meva etapa escolar. Feu una suma del següent: "nena d'estufa" (es deia així als fills malaltissos) + timidesa per control maternal + "bona nena" (no et moguis, no corris, no parlis) i bona estudiant; que surt? Cap infantesa, apartada del mon real.
En què em baso? La meva mare em portava i recollia a l'escola, allí les monges ensenyaven silenci i sumissió, tampoc cap nena em parlava... Això sí, semblava que hi havia una espècie de concurs de "qui pot millor vexar i fer la punyeta a l'Arbós?" En això les meves "companyes" eren unes artistes que van fer durar la seva "obra" 10 anys. La conseqüència és que no coneixia a ningú de la classe fóra de l'escola. Mai se'm va permetre anar a casa de ningú, aniversaris sense cap criatura de la meva edat; si cap adult em preguntava quasevol cosa havia de ser brillant en les respostes o hi havia "conseqüències" en arrivar a casa... La por de dir alguna cosa que la meva mare no considerés "correcte" va fer que, finalment, no parlés, quedant-me aturada i, tan sols en treien un tímid somriure que valia per a qualsevol pregunta. Per tant, vaig passar a ser la filla tonteta de la família.
Per descomptat que no sortia sola al carrer! Ni veure la tele, només uns quants dibuixos animats (estic parlant que això pasava fins que vaig tenir 13 anys, recordeu) això provocava que, quant les nenes de l'escola parlàven en castellà (com no, anys 60) jo sentís parlar en xinès mandarí. Concursos, pel.lícules, "Telediarios" etc éren un misteri. I de les coses més usuals em sorprenia com, per exemple, que havia una cosa que es deia Metro! Caram amb els avanços de la ciència!
Bé, he mentit per omissió: vaig veure, en Blanc i Negre, una matinada, que l'home havia trepitjat la LLUNA. Però quina importància tenía per a mi ... si jo ni havia trepitjat la casa de cap amiga...
A tot això, si no en tenia prou, en no tenir figura masculina a casa, no haver nens a l'escola i no poder anar a casa de nenes amb amics o germans, no vaig saber com éren els nens. Qui a l'actualitat es pot fer idea de tot això? Suposo que ningú.
Però això va ser una "sort" sense saber-ho: 3 nenes de 14-15 anys, de vuitè, es van quedar prenyades, sent mares solteres o casades a la força amb nens tant "espabilats" com les que es reien de mi per ser tant "innocent".
En la següent etapa de la meva vida també vaig ser una imposada "mare soltera" però sense gaudir de l'acte de procrear... No, no va ser com la Verge Maria ;) és que vaig haver d'adoptar el paper de mare en haver de criar, des del naixement, als meus dos nebots, fills de la meva germana i a un "afegit" nen d'un any i mig que em van "entafonar", fill de mare soltera germana del meu cunyat. A que sembla un joc de paraules? Ja m'hagues agradat que ho fós...
En fi, vaig haver d'evolucionar aquells anys perduts d'analfabeta vital, en pocs mesos; En un any es casa ma germana, als 9 mesos te el primer fill, em porten "l'afegit" d'un any, als 10 mesos després té el segon i com ma germana ha de treballar, jo passo a ser la que va criar a tots tres. Ja ho acabaré d'explicar millor a l'altre capítol, que acumulo esdeveniments però és que realment va ser així de precipitat...
No vull acabar sense dir la resposta a les preguntes que em feia sobre la meva salut a l'infantesa i perquè sobtadament vaig millorar o curar en morir la meva mare. Perquè, siguent tant "tonteta", "curta" , poseu-li els pitjors qualificatius en boca d'una mare a qui se li suposa (com a la mili: valentía : se le supone) amor a la seva filla; perquè, preguntava jo, vaig ser capaç de reinventar-me, tota sola, i crear una dona que no li volia tenir por a res que es propossés o la vida li exigís?
Respostes: no m'alimentava bé i vomitava no perquè jo era difícil o capriciosa, era, senyors doctors, que tenia una greu intolerància a la lactosa. Tota l'alimentació que em donàven dia a dia era com si m'intoxiquéssin cada cop que menjava: LLET (varis cops), Cacaolat, Quesitos, Mantega etecé etecé
Tenia febre perquè el meu cos avisava d'aquesta contínua intoxicació que era acumulativa i, també, perquè cap metge de l'època va localitzar que també tenia una deformació a la columna anomenada ESPINA BÍFIDA OCULTA que em produïa forts dolors.
I, si era tan tímida o tonteta potser va ser perquè no vaig tenir contacte amb ningú apart de la mare i germana i, parlar amb d'altres sempre m'havia comportat problemes. Un incís, el curs anterior a la mort de la mare, van fer a nivell estatal uns exàmens per tal d'evaluar el nivell d'aptitud mental. Va sortir que estava fóra dels paràmetres mitjans, no per baix sino per més alt que la mijana. Van cridar als pares de qui vam tenir aquest resultats i, quan a la mama la van felicitar perquè havia sortit que jo era el que en dèien "superdotada" (no m'agrada aquest terme, prefereixo hàbil per aprendre), sabeu com va reaccionar? Es va quedar callada (jo ja coneixia aquella cara) vam arrivar a casa en silenci i, un cop dins de l'habitació, em va ESBRONCAR per no haver-li dit que era inteligent... No li va donar alguna pista que treiés Excel.lents o Notables? (bronca per no haver tret Excel.lent), que no feia quatre pams que ja tocava el piano? i que mai la cridés la Directora, com a les altres nenes, per queixar-se d'algun mal comportament meu?
Potser no, no havia pistes.
Us prometo que tot el que dic és cert, que no em poso medalles ni penso que sóc una santa i que, els que m'han conegut després han vist aquesta realitat reflexada amb la forma de tractar amb els altres. I moltes de les coses que us he explicat m'ho han recordat companyes que he trobat després, d'adultes. Tothom ho veia menys jo.
Això sí, si algú de la meva època a l'escola llegeix això, és cert que s'estant assabentant ara de la vida que m'estàven fent passar. Es més, la poca família que em queda no en tenen ni idea. Però els implicats ja no viuen, jo tinc una nova vida als meus 48 anyets ;) i, a més, NECESSITO expulsar els dimonis que encara em xinxen en forma de traumes.
GRÀCIES a tots els que em vau voler destruïr, gràcies a vosaltres sóc una dóna forta que ja poques coses li fan por.
GRÀCIES a qui m'ha volgut conéixer en la nova etapa perquè per fi m'he sentit valorada.
Aquesta és la primera de les males etapes, encara hi ha més però, si malgrat tot escric i estic aquí potser no ho hauré fet tant malament no?
:-D
La Mireia
dimecres, 2 de setembre del 2009
Anuncis
"Donde caben dos caben tres"... Segur?
Una afició que tinc que, de vegades crispa els nervis als que veuen la tele al meu costat, és analitzar els anuncis que em criden l'atenció.
Un d'ells es el d'IKEA amb la seva irritant cançó: "donde caben dos caben tres, la la la".
Surt una escena on un home, el fill de certa edat que ja s'havia emancipat, diu enmig d'un dinar que ha de tornar a la casa familiar... Que bé! No té prou diners per a mantenir-se, es prou gran com per viure amb els pares (en el cas de l'anunci, amb avis, pares, germans quitxalla vària) però... quina alegria, ole, ole!!
Sí home.
Apart que t'ensenyen un pis amb nosequantes habitacion bastant més grans que el menjador d'un pis mitjanet; que treuen dels amplis armaris i prestatges tot un munt de coses que deuen desaparéixer perqué... on va la roba que treus de l'armari que prestes amablement al nouvingut? a sota al llit? surt una altra habitació fantasma del pis que surt a l'anunci? Ja que, tot content, l'avi ensenya una habitació buida i àmplia plena de caixes de productes IKEA? I no diguem quan ensenyen com repartir la taronjada de dues persones en tres gots... Ejem, ole ole, a menjar menys entre tots.
L'explicació és fàcil, ja ho sé: "apretujémonos todos, que donde caben dos caben tres (o quatre o cinc o...)"; que ja dic que és molt bonica la solidaritat i l'amor familiar però... cal tanta alegria cançonera? La resposta és sí, és un simple anunci però també sembla una burla a la situació actual de moltes famílies. I això és el que em toca els nasos d'aquest riatller anunci. Exagerada? potser, però la Mireia és així.
la Mireia
Una afició que tinc que, de vegades crispa els nervis als que veuen la tele al meu costat, és analitzar els anuncis que em criden l'atenció.
Un d'ells es el d'IKEA amb la seva irritant cançó: "donde caben dos caben tres, la la la".
Surt una escena on un home, el fill de certa edat que ja s'havia emancipat, diu enmig d'un dinar que ha de tornar a la casa familiar... Que bé! No té prou diners per a mantenir-se, es prou gran com per viure amb els pares (en el cas de l'anunci, amb avis, pares, germans quitxalla vària) però... quina alegria, ole, ole!!
Sí home.
Apart que t'ensenyen un pis amb nosequantes habitacion bastant més grans que el menjador d'un pis mitjanet; que treuen dels amplis armaris i prestatges tot un munt de coses que deuen desaparéixer perqué... on va la roba que treus de l'armari que prestes amablement al nouvingut? a sota al llit? surt una altra habitació fantasma del pis que surt a l'anunci? Ja que, tot content, l'avi ensenya una habitació buida i àmplia plena de caixes de productes IKEA? I no diguem quan ensenyen com repartir la taronjada de dues persones en tres gots... Ejem, ole ole, a menjar menys entre tots.
L'explicació és fàcil, ja ho sé: "apretujémonos todos, que donde caben dos caben tres (o quatre o cinc o...)"; que ja dic que és molt bonica la solidaritat i l'amor familiar però... cal tanta alegria cançonera? La resposta és sí, és un simple anunci però també sembla una burla a la situació actual de moltes famílies. I això és el que em toca els nasos d'aquest riatller anunci. Exagerada? potser, però la Mireia és així.
la Mireia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
