La meva vida: capítol 2

Els meus treballs, les meves feinades

Quan he començat a escriure el següent text m'he adonat que és impossible separar la meva experiència vital de l'explicació dels treballs que he arrivat a realitzar. Les vivències són les que m'han portat a realitzar totes les tasques i treballs que han estat totalment eclèctics. Per tant uniré els dos temes i, de passada, estalviaré als posibles lectors, haver de llegir situacions repetides i totalment inconexes...
Així doncs, prepareu-vos a patir ;)

Que jo recordi, una dels meus primers treballs va ser estudiar. Vaig començar el curs primer als tres anys... En resum, el meu pare va morir poc després de néixer jo, la mama era las de l'època on s'educava que l'home era el que treballava i la dona la que era mestressa de casa. Per tant, i sento dir com d'equivocada va estar, va fer anar a treballar a la meva germana amb 14 anys crec, enlloc de portar el menjar a taula ella. Feia alguna cosa a casa però es veu que tenir una personeta pel voltant no li feia massa gràcia perquè deseguida em va portar a un col.legi de monges Dominiques a Horta, el meu barri de Barcelona. Era una bona escola, de gent "bien" i crec que li van fer algun tipus de favor ja que diners no havia... Potser perquè ja havia estudiat la meva germana, fins que va abandonar en morir el pare. També, posteriorment, va permutar a una constructora per pisos a l'edifici, el terreny on vivíem, que tenia una petita casa d'una planta i un gran jardí, amb hort i tot, que havia cuidat sempre el meu pare. També hi havia una petita part amb quatre gallines i conills. Ah! I un gos llop malabèstia que s'emperrava (mai millor dit) en voler-se'm crospir. L'amor a la cura de plantes i animals em deu venir d'aquí :)
El barri d' Horta, als anys 60, era la perifèria de la ciutat de Barcelona i no tenien massa valor però el suficient per poder obtenir la categoria necessària que la meva mare volia obtenir. Ara és una Zona Residencial... com són les coses, oi?
En quant a mi vaig començar a l'escola. Mentre, construïen davant de casa,el nou edifici. Teníem cura de no obrir les finestres per no trobar-nos amb els "paletes" mirant i també per no veure la destrucció d'aquell jardí estimat tant cuidat pel meu pare...
No existia aleshores el que es diu Guarderia o, després, Preescolar (mare que vella em sento ara). S'anava de dilluns a dissabte i em van posar o "entafonar" al primer curs que tenien. Tot nenes, és clar!
No ho sé segur però potser vaig estar dos anys fins que es van adonar que, de tant escoltar les classes que donaven a les altres nenes, vaig aprendre a llegir, escriure i comptar abans del quatre anys. Com era "bona nena" i no molestava ni aixecant-me ni parlant, un dia es van sorprendre quan, amb la meva veueta, vaig corregir una resposta de la nena asseguda al meu costat. Això va tenir dues conseqüencies: van saber que existia i no era un pupitre a una nena enganxada i, l'altre, que em vaig "guanyar" per sempre l'apelatiu de "la empollona" que em va acompanyar fins el final... Vaig patir el que es diu ara "bulling", o maltractament escolar, per culpa d'això i de no ser "xivata"... Mai ningú ho va saber fins una nena ho va dir a ma germana quasi acavant l'escola ja!

Als cinc ja feia segon i aprenia francès i piano. Gràcies als bons ensenyaments d'aquelles monges que tenien més passió per ensenyar que tots els cursos universitaris que posteriorment van exigir als "profes", gràcies a l'estil de treball i exigència de la perfecció i, com no, els preceptes morals, van aconseguir que jo agafés una bona dinàmica d'aprenentatge que ha permés que estigués preparada per aprendre, tota sola, qualsevol tema que se'm proposés.
Vaig quedar-me a l'escola fins vuitè, curs que aleshores (ai que vella!) era l'últim que hi existia. Acabaven de crear el nou Pla d'estudis anomenat BUP, però encara no sabien si l'escola podria realitzar aquells estudis...
Un mes abans de començar aquest últim curs, la mama va morir. Jo vaig haver de deixar de ser una nena a ser la que portés la neteja de la casa i, poc després criar el primer fill que la meva germana va tenir.
La primera "feina" que vaig tenir va ser donar classes a nens/nenes que de vegades eren més grans que jo!
Però en poc temps vaig haver de passar de profe a cangur, de cangur a mare substituta de 3 nens, amb 14/15 anys poc viscuts i més voluntat que coneixements.
Però això és un altre capítol :)

Enllaços sobre Fibromiàlgia

He afegit un apartat sobre la Fibromiàlgia i el Síindrome de Fatiga Crònica perqué, si a algú li interessa saber de què parlo, pugui informar-se sobre la malaltia. I si així aconsegueixo que algun marit, pares, fills i d'altres, puguin entendre millor a la seva dona, filla, mare...
Si us fixeu ho he dit en femení, la raó és que afecta supermajoritàriament a les dones malgrat que cada cop més hi ha homes a qui se'ls hi diagnostica.
Si cap persona del vostre voltant es "queixa massa i sempre" de dolor i malestar, abans d'un psiquiatre escolteu-la vosaltres i llegiu com ajudar-les. Després ja cercareu al professional "pertinent".
M'he posat seriosa en llegir al Facebook de la Revista, com encara fan passar un calvari a qui té aquest problema...
la Mireia

Mals temps per els fatigats

M'agradaria escriure sempre coses agradables, o divertides, o tontes simplement. Però un dels símptomes de la Fibromiàlgia pot ser una gran Fatiga que no permet ni poder posar atenció en la lectura de un llibre per exemple; també escriure és un gran esforç, i no cal que parlem de qualsevol exercici físic tant fort com pot ser aixecar-se del llit o pentinar-me...
"Gràcies" al canvi de temps aquests fets s'accentuen i, el dia de tempesta que hem tingut no ha estat per a mi gens fàcil. A les fosques per un tall de llum, sense poder veure la caixa tonta que em fa passar l'estona, fer el punt de creu que m'ajuda a tenir més mobilitat als dits i que tant temps em té ocupat el "coco", ni tan sols mirar la llum del sol per la finestra... En fi, van ser quasi 12 hores desesperants!
Sort d'aquest bloc que em permet desfogar-me i tornar a ser "La Mireia". Així signo quan jo, la Mireia, em sobreposo a la Mireia que té un cos que li falla al seu cervell i no li permet fer res del que vol: coses tant rares com fer caminades per Mediona poble i no Mediona jardí, com córrer i ajupir-me per jugar amb les meves gates, com ballar amb la música que m'agrada (cosa que m'agradava fer abans mentre realitzava les coses de la casa, sort que aleshores no em veia ningú) com, simplement, viure i moure's com els demés.
Qui no comprengui o cregui que no existeix aquesta malaltia només li desitjo una cosa: que mai no la tingui i hi hagi de patir-la. Només això.

Pròxima parada: La Mireia explicarà la multitud de treballs diferents que ha realitzat per guanyar-se la vida. Sembla un tema pesadet però ja veureu la varietat de coses inconexes que he arrivat a fer... Un avanç? Vaig començar de cangur als 14 anys i després vaig ser professora de Judo :) i, entremig hi ha uns quants treballs i, després molts més i més que variats! Per cert. sóc també escriptora... Algú dóna més?
Fins aviat
la Mireia i La Mireia

Bruixeta curada, Lluna estampada

Bruixeta curada, Lluna estampada

La meva gateta hiperactiva-superdestructiva, s'ha donat una "pinya" en una de les seves corredises i ara sembla un frare franciscà... Té una rodoneta a la coronilla sense pel i amb un nyanyo que ja veurem si recuperarà el cabell. Això ha fet que no escrigui en tants dies i, avui que hi ha una tempesta de por a Mediona, aprofito per escriure quatre lletres. Això d'estar a les fosques ja que ens hem quedat sense llum, no m'agrada gens. No puc fer res mes que esperar i sort que tinc bateria a l'ipod que si no...
La meva Bruixeta s'està acabant de recuperar, espero que ho faci del tot. La Lluna... crec que em passaré tota la seva vida curant-la d'alguna cosa perquè és una "bèstia" més que un animal.
Però la pluja té una bona consecuència: la muntanya i voltants del poble estaran més preparats contra un incendi, si els llamps no la pífien... Esperem que sigui per bé de tothom. Els camps i el meu jardí estan ben contenta com a mínim :)

Pròxim capítol: com aconseguir que una gata llunàtica es calmi. Crec que mai el podré escriure ;)
Fins que torni a tenir bateria.
La Mireia

Coses dolentes, coses bones

Coses dolentes, coses bones
Segueixo ocupada cuidant de la meva Bruixeta però, com veig que es va recuperant, he tornat a tenir esma per escriure una mica al bloc. Ja vaig dir que m'havien passat coses bones, que no és gaire normal, i això mereixia una entrada al meu diari-bloc.
A la vida de tothom hi passen coses dolentes i bones; a la meva ambdues van juntes. Les dolentes em venen, vulgui o no vulgui, però si vols pots trobar les bones que et venen com a compensació.
Aquí us dic algunes que m'han passar ultimament:

DOLENTA: he tingut una crisi aguda de fibromiàlgia que m'ha fet pensar el perquè de seguir aguantant. BONA: el meu marit en fa companyia tot el temps i, fins i tot en somnis em diu que m'estima! (Nota per a les dones: quan somien els homes és quan els enxampes en els seus veritables pensaments).

DOLENTA: no he pogut, un altre any, anar a la Festa Major del poble, i van... BONA: un bon amic medionenc que coneix el meu problema, després d'un dels espectacles, m'ha fet el detall de portar-me la meva beguda preferida a casa! No ho enteneu? Jo sí :))) , només pel fet de pensar en què em podria ajudar a animar-me... ja ho ha fet, encara que no m' ho hagués portat. Per cert, mmm que fresqueta i bona!

DOLENTA: La meva gata Bruixeta s'ha posat malalta. Dolenta, molt dolenta la cosa. BONA: de moment millora i a sobre està més carinyosa malgrat el mal que li faig amb les cures. I això em consola l'angoixa de fer-li mal.
I n'hi ha més però, si jo estic cansada d'escriure no vegis qui em llegeix...
A més em guardo les forces pel segon capítol de les meves memòries... que si no segueixo escrivint seran desmemòries perquè em farè vella fins que arrivi al capítol de l'edat que tinc ara i ja ni me'n recordaré ;)
Ho sento, tornaré aviat...
La Mireia