Abans d'ahir va nevar!

Sí, és Abril i han tornat a caure flocs... però aquest
cop no han estat de neu! Vaig poder sortir al jardí una estona, les cames poc m'aguantaven, però la feina de la casa no perdona.
Abans d'ahir feia sol i un ventet agradable que m'ajudaria a assecar les mantes que havia rentat. La tasca sembla fàcil però, quan no tens estabilitat i sí una gran debilititat muscular, penjar la roba aixecant els braços ja us dic que requereix d'un esforç i capacitat d'aguantar el dolor, massa fort per a mi en aquests dies en que la Fibro és implacable amb els seus Brots (dels pebrots, penso jo).
Una punta de la manta... Aaamunt! L'altra punta aaaaaaamuuunt! (costa més) i mitja llagrimeta de dolor a les espatlles de "tant" esforç quan, de sobte, el meu rostre canvia
del gest de dolor a estupefacció!
Per sobre meu queien uns floquets rosats que flotaven al meu voltant...
"Ai que la medicació m'està tornant més tonta del normal", vaig pensar. Però una segona ullada, apartant una mica la manta penjada, em va fer somriure tot i sentir el dolor i la impotència que m'entren quan no puc fer el que fa tothom sense patir... Aquell somriure em va omplir la resta del dia...
El gran misteri de la nevada de floquets rosats era que el pomer havia florit mentre jo jeia al llit aquells dies de crisi! Amb el ventet, les flors que ja marcien per a fer-se fruits, havien volat cap a mí. Quina tonteria, pero quina preciositat de tonteria. M'havia quedat dreta mirant al meu voltant com els pètals rosats jugaven amb mi.
No se. Ja feia estona que feia aire i, des de la finestra de l'habitació no havia vist res minuts abans. A més "casualment" la direcció del vent anava cap a mí. Vull creure que el meu jardí, el jardí que cada any m'aporta un misteri, m'havia esperat a que jo estigués allí, trista, per donar-me un regal: un somriure. Diuen sempre que parlem amb les plantes però... mai m'havien "respost". Potser aquest cop sí, qui sap. M'és igual. Vaig entrar a casa, adolorida, esgotada sí, però el meu ànim va canviar a partir d'aquesta "bonica tonteria".
Per descomptat que, el dia després, el vaig adobar i arranjar com si fós el meu amic, per si de cas s'enfadés de no agraïr el seu detall ;)
La Mireia