Ahir va ser un d'aquells dies... No, la menstruació no ;) sinó un dia que la malaltia em venç vulgui o no vulgui. Això de posar bona cara al mal temps no rutlla amb la fibromiàlgia... Vés, si hi ha humitat, canvi de presió atmosfèrica o se li acudeix canviar lleument qualsevol paràmetre... ja la tenim desarmada! Si, desarmada perquè em deixa rígida al llit amb un dolor insuportable. ¿Sabeu la gràcia afegida al tema?: que la rigidesa m'impedeix allargar el braç per poder agafar un calmant del calaix que faria que em pogues llevar del llit i calmar el dolor! Així que he de donar un crit perquè m'ajudin però ... ¡oh, sorpresa! tinc la mandíbula trabada per la rigidesa i em tinc que aguantar. Així que "ajo y agua" (massa groller per traduir-ho).
Després d'unes hores vaig poder moure'm una mica i aguantant la "pupa" que em feia per fi em vaig llevar, a les 7 de la tarda!
S'acava el dia i la meva vida diària ni havia començat. Això pasa sovint, ja ho he comentat abans. Així que el que la meva companya fibromiàlgia m'ha ensenyat és a aprofitar el dia que puc ser jo... No és que sigui tant important ser jo, però jo m'agrado vés.
Això va ser ahir, avui estic escrivint al bloc, des del llit, pro movent el meu cervellet per espolsar la ràbia d'ahir; gràcies a qui? Déu no crec perque si fós així té un sentit de l'humor penós: que una dóna hiperactiva en la seva vida anterior a FM (la ràdio no, abreviatura de Fibromiàlgia) com deia, escric avui gràcies a un lector d'aquest bloc que m'ha animat :) gràcies. Potser no és el que esperava però és el que hi ha en el meu microcosmos. Fins un altre escrit menys amarg :D
La Mireia
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada