La meva vida: capítol 1
Naturalment, en els primers temps, no en tinc de records i em baso en els fets que m'han explicat. Tinc bona memòria però seria excessiu dir que me'n recordo malgrat que sí que es podria dir que "recordo" sensacions d'aquells temps.
Fa 40 anys no havia ecografies i no es podia saber el sexe del nadó ni tampoc quants en venien. Tampoc hi havia telèfons mòbils ni tele en color! Això ho dic pels més joves que es pensen que érem tontos perquè aleshores no jugàvem amb consoles ni estàvem al Facebook agregats. ... La prehistòria per ells, vaja...
Doncs bé, després d'uns 9 mesos mogudets perquè el meu pare ja estava malalt de càncer i més d'una vegada la meva mare el va tenir que recollir del terra per dur-lo al llit; com deia, després vaig néixer jo...
El primer que vaig sentir és que vaig rebre! No sé si perquè era nena i ja em preparàven pel meu futur o simplement era un cop al cul com renyan-me per atrevir-me a néixer. Tal com em va anar després crec que era per les dues raons.
"Después de los dolores" com diria Chiquito, em van posar dins d'un llit gegant... o era jo que era massa petita? Més aviat era això ja que el primer comentari quan em van veure va ser: només ha nascut això?
(És una frase real de la meva àvia)
La mama tenia molta panxa i no entenien la meva petita mida. Sort que després la iaia ho va volguer arreglar i va dir que semblava una nina que queda més bonic que "això".
Dos dies després es va saber perquè: la mama es va posar de part un altre cop i davant l'estupefacció dels metges va néixer un bessó... però... mort i momificat. Hauria de ser que un dels dies que la mare va fer un esforç recollint al pare va provocar algun dany al fetus. Ja veus jo, la nena esquifida, vaig ser la supervivent. Ella volia un nen i això, tal com em va tractar a la meva infantesa, no m'ho va perdonar mai! Mama! que jo no vaig demanar venir...
El papa, amb un esforç em va incloure al registre del llibre de família però, sigui per la malatia, sigui per l'enrenou de l'hospital per decidir quin día vàrem néixer els dos bessons, es va equivocar i em va inscriure com nascuda el 8 de gener i no el 6. Sí, se m'havia oblidat dir que vaig néixer la Nit de Reis... la qual cosa també em va enemistar amb la meva germana gran perquè li vaig fer perdre el dia dels regals. Jo ho comprenc, ella tenia 10 anys i no fa massa gràcia no ser el centre d'atenció del que disfrutava sent, fins aleshores, filla única.
Després se li va passar l'empipanent ja que,per a ella , els Reis li van portar una nina de carn i óssos! Per fi algú em va acceptar encara que fós petita i nena! També va influïr que jo no plorava massa fort... no fós que ningú em tornés a pegar!!
Fins aquí el meu gloriós inici en aquest mon. Ja es preveia com aniria la cosa a partir d'ara...

La petita Mireia